Claire, David, Nate i Ruth

Després de veure el capítol final de “A dos metros bajo tierra” (Six Feet Under) no puc més que treure’m el barret davant del seu creador Alan Ball. Realment la última temporada ha tancat de forma brillant una sèrie que té el millor grup d’actors (potser junt amb Los Soprano) i un dels millors guionistes de la televisió dels últims anys. Tot i que la sèrie podria haver continuat, la veritat no s’apreciava desgast en els personatges ni en la trama, el creador Alan Ball va decidir que és millor marxar per la porta gran, i va tancar el cercle en la cinquena temporada.

Tota la sèrie és un luxe: els guions, les interpretacions, la profunditat de detalls i personatges, des de l’episodi pilot en que la primera mort obre la sèrie fins l’últim capítol en que es tanca tot de nou, reflexionant sobre la mort i sobre la vida en general amb personatges d’allò més diversos i trames més divertides, més tristes, més àcides, més dolces, més llargues, més curtes, més crues, més elaborades, però sempre originals.

Els personatges destil·len ironia, cinisme, sarcasme, i mala baba, parlant de temes que en d’altres sèries són tabú com la religió, l’homosexualitat i òbviament, la mort.

Ara a veure si aconseguim la sisena temporada de Los Soprano i a esperar que estigui al nivell de les anteriors.

The Amboy Dukes y 6 Feet Under: psicodèlia en una funeraria

Penso que ja està arreglada la ràdio, i per això he volgut afegir una cançó nova: “Journey to the center of the mind” dels Amboy Dukes la clàssica banda de Detroit d’on va sortir Ted Nugent

La veritat és pràcticament la única cançó que m’agrada d’ells, però la volia incloure perquè l’altre dia la vaig veure a una de les sèries que més m’ha agradat últimament “Six Feet Under” aquí traduïda com “A dos metros bajo tierra”, i així aprofito per parlar-ne: vaig trobar la primera temporada més o menys per casualitat, i la veritat és que m’ha sorprès molt gratament.

Probablement molts de vosaltres la coneixeu, perquè fa temps crec que la van passar per la dos de Televisió Espanyola, però la veritat és que jo no n’havia vist cap capítol, així que em va agafar completament per sorpresa: uns guions molt originals i molt cuidats, uns personatges molt ben perfilats i amb molta mala llet, un toc de psicodèlia i tot això ambientat en una funerària familiar… val la pena.

El fet d’entrar a la web de la sèrie m’ha fet pensar en que les dues sèries de televisió que més m’han agradat en els últims anys (The Sopranos i Six Feet Under) són de la mateixa productora: HBO. Un altre dia parlo de Tony Soprano, el millor personatge de ficció de la història (sota el meu punt de vista)