Mentre Microsoft segueix oferint més del mateix (Windows 7 o IE8), Google no para de moure’s amb infinitat de novetats. Als habituals gmail labs, últimament han afegit tres novetats importantíssimes a desenvolupar: Google Chrome com a navegador web, Chrome OS com a sistema operatiu i Google Wave com a evolució de l’e-mail.  Passo a comentar les meves impressions al respecte:

1. Google Chrome, el navegador, em sembla la menys interessant de les tres. Tot i el raonable èxit obtingut (gairebé un 8% dels lectors de Kozmic l’utilitzen, enfront del 48 % de Firefox i el 36% d’IE) en poc temps, val a dir que a mi personalment no m’ha impressionat i no l’utilitzo, perquè no li veig cap avantatge substancial envers Firefox.  Diuen que ha de ser més ràpid en el futur, però ara mateix les infinites extensions de Firefox donen molt més joc.

2. Google Wave, la teòrica evolució de la comunicació, em té completament descol·locat. Penso que te una potencialitat tan gran que encara no me’n faig a la idea. Si els surt bé la jugada, s’acabaran els emails convencionals, tot i que no estic segur que puguin competir amb d’altres plataformes de comunicació diferents que ara mateix també estan creixent de manera exponencial com Facebook o Twitter. Aprofito per dir des d’aquí que tinc encara 11 invitacions al Wave per qui el vulgui provar. Seguirem informant.

3. Chrome OS és sense cap mena de dubte la joia de la corona. El nou sistema operatiu de Google és l’aposta més ambiciosa de l’equip de Google. Vaig provar-lo 5 minuts l’altre dia al netbook amb Virtual Box i la veritat és que encara està molt verd, però el concepte és, si més no interessant: si sembla que la informàtica està encaminada més o menys despresa cap al “cloud computing” i cap als Netbooks (gairebé el 30% dels portàtils que es venen a Espanya són ja netbooks) doncs fem un sistema operatiu que estigui optimitzat per fer cloud computing en un netbook.

Per mi l’estratègia de Google està clara: el seu negoci es basa 100% en la web, doncs fan el possible per què la gent passi el màxim temps possible en la web: si pot ser en el seu navegador i amb el seu sistema operatiu i utilitzant Wave, o Google Docs o Google Reader o Google Calendar doncs millor que millor.

I això sense parlar d’Android i els telèfons mòbils…

Volia penjar la foto perquè és boníssima (és de Associated Press i l’he agafat d’Sports Illustrated). El paio (Ricky Williams) te un any menys que jo i va començar el 1999 a la NFL. Tot i les retirades i els problemes amb les drogues (amb la marihuana, que ningú s’espanti que els americans són una mica exagerats) el tio és un crack (es nota que avui m’ha fet 30 punts a la Fantasy?)

Curiositat: utilitzeu lector de feeds? quin?

L’altre dia els Bengals van guanyar als Steelers a Pittsburgh. És la segona vegada aquesta temporada. La veritat és que feia temps que no gaudia tant d’un partit, i suposo que això es deu a que el seguia amb més gent (tècnicament el partit va ser avorridot, sense TD i decidit només amb FG).

Però és clar, el fet de seguir-lo amb més gent a qui li agrada la NFL i entre ells un fan dels Steelers ho feia tot més interessant. És un clàssic, però és veritat: les victòries del Barça no serien el mateix si no impliquessin les derrotes del Madrid. Passa a tots els esports…

I per cert, els Bengals aquest any van de debò. Playoffs si no hi ha un daltabaix i possibilitats d’arribar lluny si tenen una mica de sort. Bon Quarterback (per fi sa des de principi de temporada), bons receptors (no hem notat la baixa de Whosyourdaddy) amb Ochocinco emportant-se com sempre els dobles marcatges i Cadwell i Coles aprofitant-ho. Bon joc de carrera amb Cedrid Benson i el rookie Scott (que va fer un partidàs contra els Steelers quan es va lesionar Benson) i bona línia d’atac (per fi). I el millor de tot, la defensa funciona. Agressiva i fiable, amb dos molt bons Cornerbacks (Leon Hall i Jonathan Joseph (en les seves 3era i 4rta temporada amb l’equip, completament assentats i coneixedors dels esquemes defensius) apostes personals d’un Marvin Lewis que  em te força descol·locat i alterna temporades per oblidar amb d’altres en que sembla que els Bengals aspiren a tot (com la 2005 que va acabar amb la lesió de Carson Palmer al primer partit de playoffs contra….si, els Steelers). En definitiva, gaudint dels Bengals que ja tocava.

Provant un nou disseny. La veritat és que necessito alguna cosa per seguir amb el bloc, perquè ara em ve molt més de gust dedicar-me a Kozmic.

Què en penseu d’aquest disseny? és un barreja amb Twitter / Facebook, estic escribint des de la mateixa pàgina.

Moon, de Duncan Jones i amb Sam Rockwell com a protagonista. Una peli de ciència ficció feta pel fill de David Bowie i que acaba de guanyar el premi a millor pel·lícula a Sitges. Què més es pot demanar? bé, si… se li pot demanar que la banda sonora inclogui música del seu pare (especialment Space Oddity, una de les meves cançons preferides: aquí, impressionant, inclòs el look de David Bowie)

Fa temps que tinc ganes de veure una pel·licula de ciència ficció que valgui la pena. És veritat que serà difícil (imagino) que no recordi en certa manera a Odisea 2001 però espero que l’amic Jones se n’hagi sortit bé.

A més Sam Rockwell m’agrada com a actor  i suposo que si li han donat el premi a Sitges, haurà donat la talla.

Damned United, de Tom Hooper, que ha estat en boca de tots els blogs futbolístics i que explica la història de Brian Clough, el Brian Clough que va dir:

Dicen que Roma no se hizo en un día. Pero yo no estaba dirigiendo aquel trabajo

No diría que fui el mejor entrenador. Pero estaba dentro del top 1.

El personatge promet i he llegit que dona una visió molt acurada del futbol anglèsl als setanta: jugadors que fumen als vestidors, passats de pes etc…

També vull apuntar que he acabat 100 Balas (ja han arribat al nº100) i el final m’ha semblat una merda. Suposo que els qui no heu seguit la sèrie no entendreu res, per pels fans ha estat una punyalada trapera d’Azzarello. La veritat és que vista amb perspectiva la sèrie hagués funcionat molt millor si no s’hagués embolicat la troca amb el “Trust” i s’hagués cenyit als maletins amb 100 bales, una foto i una pistola que no es pot rastrejar. El final presenta varis punts importants mal resolts:

L’escena final de Dizzy Córdoba i l’Agent Graves??! un Agent Graves paradigma de la masculinitat mal entesa (com tota la sèrie) de sobta mostra sentiments?

La resolució de l’enigma d’Atlàntic City?!?!?! la resolució de qui és la persona que va morir a Atlantic City no aporta res!!!

La pintura de Croatoa? però quin final és aquest per la pintura? què nassos representava?

Bé, una llàstima. Informaré quan hagi vist les pel·lícules de la meva opinió al respecte (ara mateix tinc forces esperances dipositades en les dues).

Empresa espanyola amb les següents característiques:

1. 17,4 bilions de € de facturació anual
2. El més gran d’Europa en el seu sector i numero 2 mundial
3. Per primera vegada en 70 anys d’història les vendes han baixat un 3,5%
4. El marge de benefici que han tingut aquest any ha estat “tan sols” del 2,2%
5. Cada any 10,8 milions dels seus clients reben una targeta de felicitació pel seu aniversari
6. És el proveïdor de crèdit nº1 a Espanya, per davant del Santander
7. Te aproximadament uns 100.000 empleats
8. Aproximadament el 25% de les accions de la companyia estan en mans de la tercera o quarta generació familiar.

Suposo que ja sabeu de quina empresa parlo. Aquí un interessant article a The Economist al respecte.

Cyanide & Happiness @ Explosm.net

Estic investigant el tema Twitter mitjançant: www.twitter.com/kozmicbooks

Apunts al respecte:

1. M’aporta tràfic al blog. Poc, de moment, però interessant.
2. Sembla que va a més, cada cop m’aporta més tràfic.
3. Estem (a les espanyes, per no dir a Catalunya) bastant (per no dir molt) endarrerits en el tema. Molts dels usuaris que trobo relacionats amb el tema llibres (fins i tot editorials) són hispanoamericans (molts mexicans, suposo que per la influència ianki).
4. És interessant per trobar novetats, o altres blogs interessants que també utilitzen twitter per promocionar-se.
5. És possible que aquí, Facebook estigui “dificultant” una mica l’acceptació de twitter, perquè amb el boom facebook molta gent utilitza els missatges curts de facebook i no necessita crear un compte de twitter per fer “només” aquestes actualitzacions de “què estic fent en aquests moments”
6. Al respecte val a dir que Facebook té una limitació important: només ho veuen els nostres “amics”. A twitter al contrari, tothom es pot afegir i no té (ni crec que sigui la intenció tenir-la) aquesta intimitat/restricció.

Seguiremos informando. si algú de vosaltres, amics-lectors o lectors-amics està a twitter, ja sap on trobar-me.

¿Cómo tengo que educar a mi hijo para que en un futuro sea un hombre culto e interesante?

Haz lo que quieras con tu hijo. Después él será lo que le dé la gana. Dicho esto, creo que conviene un mínimo de disciplina, un máximo de libertad, un montón de libros y una cantidad desaforada de cariño. Yo no me haría mucho caso: tengo alguna experiencia como hijo, pero muy poca como padre.

Cada vegada que llegeixo alguna cosa d’Enric Gonzalez em reafirmo en la convicció que el tio és un geni.

Aquí la xerrada al complert.